Quan estas fora de casa tothom té clar que es troba a faltar molt a la família i això no ho discutiré pas.
Quedar per fer skipe és el que més il·lusió em fa, i el més graciós és que ens hem d'enviar 4 o 5 correus per cuadrar les hores. ( em porto 8 hores amb Catalunya).
Des que hem tingut cotxe, informació i contactes les coses han canviat. Ens sentim més dinàmics, amb força i amb ganes de no parar en tot el dia. Em passa que com més llegeixo sobre un tema, em dono compte que encara em queda molt per aprendre i no paro i no paro i no paro fins que acabo ben cansada.
Una de les coses que serveixen molt és conèixer persones i seleccionar-les. Sona una mica cruel potser, però només estaré aquí fins al maig i no vull conèixer persones que em treurán temps (super valuós) quan tinc tant per aprendre de persones que si que em poden ser útils. Així que ahir, vam anar a visitar Scottsdale. És al mateix Phoenix però ens havien dit que no tenia res a veure amb el que coneixíem de Phoenix. Realment va ser així. Té un Down Town preciós on pots passejar, hi ha botigues i restaurants. Es net i acurat i es respira aire de peles.
Vam trobar un restaurant que es diu "TAPAS PAPA FRITA" pel nom no en donaries un duro però estava ben cèntric, els cambrers anaven vestits de "pamplonicas" i el local era realment per mirar-se'l un parell de vegades ben bones.
Vam entrar rapidament i vam preguntar si l'amo era d'Espanya. Ens vam esperar 5 minuts i va sortir de la cuina. Es va disculpar perquè estava cuinant un cabrit per una festa de 25 persones. Quan vam entrar més en confiança ens va dir que cada un pagaria 400 $ pel sopar.
Vam estar preguntant com ho havia fet per estar aquí legalment durant anys, per obrir un restaurant, si coneixia més espanyols... Va ser un home ben amable perquè ens va explicar que ell va arribar aquí l'any 87, va començar treballant per 3 dòlars i mig de cuiner (perquè a la mili feia de cuiner) i a partir d'aquí va anar agafant categoria fins que es va montar el seu pròpi restaurant i sense donar-se'n compte i amb els anys va arribar a tindre 41 restaurants per tot EEUU. Això si, li ha costat 5 divorcis i més que algún mal de cap. Però se'l veia més feliç que un gíngol.
En quan a altres persones de "la madre patria", ens va donar una targeta de l'associació d'espanyols i si que n'hi ha. Més dels que ens pensavem. Hi ha enginyiers d'avions de Barcelona, també una notaria de Bilbao... no ho recordo ben bé, però si que hi ha gent.
Una setmana enrere el Ferran va mirar pel google però no sortia res. Avui hem trucat per poder conèixer i parlar amb algú sobre les seves eperiències, i com no, d'aprendre dels que ja s'han trobat dificultats.
Hem degut caure bé perquè ens han invitat a passar el dia de Nadal a casa de la Petra.
Estem ben motivats d'aprendre i aprofitar al màxim aquesta oportunitat. Tot está sortit força bé.
Em sento afortunada de tenir el que tinc, de ser qui sóc, de lluitar fort i saber aixecar-me quan cal. Com podeu comprovar ara és un moment de "subidón", però estic notant que cada vegada n'experimento més com aquest. I m'agrada.
Espero que passeu bones festes, no oblido res del que hi ha a casa, a Fondarella, dels amics i d'absolutament res, us estimo i us trobo a faltar. Però estic experimentant que puc fer coses que abans no pensava que podia fer. BON DIA DE NADAL!!
