La família creix

Aquesta setmana, ens augmenta la família de la casa on estem visquent. 

Tenen 5 gossets i ara una ha de parir aviat... això a mi ja em feia il·lusió, però ahir vaig rebre la notícia que la tieta de les nenes "adopten" un bebé!

La història no es fàcil. Com ja sabeu, ells estan a Phoenix il·legalment, treballant amb els papers d'unes altres persones. Fa 15 anys que aquesta parella estan junts i no poden tenir fills pròpis. 

Una cosina que treballa a un centre on hi ha persones amb pocs recursos a Tijuana, va conèixer una prostituta amb un bebé de dos mesets que el tenia ben brutet. 

L'endemà li va portar robeta, i el va netejar i tal i tal... la mare, li va dir que si el volia li regalava. 

Aquesta cosina si que pot tenir nens, de fet te una nena d'un anyet, i li va dir que ella no se'n podia/ volia fer càrreg, però va pensar amb la seva cosina, que desitja més que res tenir un fill... així que dit i fet. 

Amb menys d'una setmana se'ls ha presentat l'oportunitat de ser pares. 

Ens sentim molt contents per la felicitat que aquesta parella porten a sobre, però hi ha riscos. 

El nen està a Tijuana, ells estàn a Phoenix. 

Cap dels dos poden passar la frontera perquè sinó els farien quedar allà, per tant, l'unica opció que tenen és trobar una mare amb una partida de neixament d'un fill seu que concordi amb la d'aquest nen de Tijuana. 

Ahir mateix van trobar aquesta noia, que está decidida a fer-ho pel mòdic preu de 1000$. I dic que es un mòdic preu perquè si l'enxampen a l'aduana se'n va a la presó.

A part d'això, aquest nen estará a Phoenix, si, però també il·legal i han de fer la paperassa ( a distància ) a Tijuana, que també els suposará un bon gasto. 

Sé que estará molt més feliç i ben cuidat a aquesta casa i més amor que ells no li donará ningú. 

Per això em pregunto jo, i per a què serveixen tantes lleis?

El coneixerem diumenge, ara te tres mesets i es dirá Marcos, com el seu nou pare. 

Petons i experiències per compartir! 

Núria

L'il·legal no ho té fàcil

Hola, des que hem arribat a Phoenix, estem visquent a casa d'una família mexicana. Tenim habitació, bany privat i un armari com els d'aquí, dels que hi caps a dins, dret a cuina i dret a tot el que vulguem, perquè una altra cosa potser no, però els mexicans ho comparteixen tot. 

La primera setmana vam fer una festa d'aniversari de les dos nenes de la família, hi havia nens i nenes de l'escola, veïnes i també alguns pares. 

Entre mig de converses de les quals et perds mig diàleg per culpa d'utilitzar paraules com "chingada", "oralé"... que substitueixen les paraules útils, vam sentir que la tieta de les nenes li deia a una de les mares: "Aquí acuérdate de llamarme "X" y no "Y", que hay gente del trabajo". 

Ai coi, nosaltres que som poc discrets vam preguntar a veure si tenia un nom diferent per cada cosa que feia, i ella amb veu baixa i el més discretament que va poder, ens va explicar que está treballant amb els papers d'una noia que viu a Mèxic, la qual no li fa falta treballar a EEUU (gracias a Diós), i per no haver-los d'anular. 

Ella, la tieta, els fa anar i li va perfecte per no semblar il·legal. Tot i ser-ho. És un favor mutu que es fan.

Es veu que si has aconseguit els papers i després no els fas anar, te'ls anul·len. 

Si això us sembla estrany, més endavant de la relació amb aquesta família (padrina, mare, dos nenes, un nen , el tiet i la tieta que viuen al costat) vam sentir que la mare li va dir a la padrina; 

" hoy vendrá el viejito"... Altra vegada els ulls com a plats nosaltres dos. 

Au, explica que explicarás pobra dona (la mare)... Ens va dir que ella i la seva filla gran van nèixer a Oregon, Mèxic i tenen dret a viure a EEUU però no de sortir del país. 

Per això va haver de casar-se al menys durant dos anys amb un home que tenia papers de ciutadania americana, per poder ser legals i visitar la família d'Oregon quan els vingués de gust. 

Ara ja només els queda un any.

El Ferran, que es caracteritza per la seva indiscressió, va preguntar que en treia a canvi aquest home de fer-los aquest favor... i la resposta va ser ràpida i contundent: ¿Usted que cree?, pues de vez en cuando tiene que abrir la patita y listo. Pero es para el bien de la família y está bendecida por Diós, el párroco se lo dijo. (va dir la "abuela").

De famílies així n'hi ha a carretons, però no ho sabem perquè no estem del tot involucrats amb aquests temes, i passa a molts paísos. 

Tots estem disposats a fer moltes coses per la família, però per sort, malgrat tot el que ens está passant a casa nostra, a aquests nivells encara no hi hem arribat. 

Aquest post va dedicat a ells, i com que quan sortim per la porta de casa, igual que vosaltres sortireu ara del blog, utilitzarem una frase que sempre ens diuen.  "Vayan con Dios". 

Au, ja ho he dit. 

Que tingueu bon dia!

Núria