Hola, des que hem arribat a Phoenix, estem visquent a casa d'una família mexicana. Tenim habitació, bany privat i un armari com els d'aquí, dels que hi caps a dins, dret a cuina i dret a tot el que vulguem, perquè una altra cosa potser no, però els mexicans ho comparteixen tot.
La primera setmana vam fer una festa d'aniversari de les dos nenes de la família, hi havia nens i nenes de l'escola, veïnes i també alguns pares.
Entre mig de converses de les quals et perds mig diàleg per culpa d'utilitzar paraules com "chingada", "oralé"... que substitueixen les paraules útils, vam sentir que la tieta de les nenes li deia a una de les mares: "Aquí acuérdate de llamarme "X" y no "Y", que hay gente del trabajo".
Ai coi, nosaltres que som poc discrets vam preguntar a veure si tenia un nom diferent per cada cosa que feia, i ella amb veu baixa i el més discretament que va poder, ens va explicar que está treballant amb els papers d'una noia que viu a Mèxic, la qual no li fa falta treballar a EEUU (gracias a Diós), i per no haver-los d'anular.
Ella, la tieta, els fa anar i li va perfecte per no semblar il·legal. Tot i ser-ho. És un favor mutu que es fan.
Es veu que si has aconseguit els papers i després no els fas anar, te'ls anul·len.
Si això us sembla estrany, més endavant de la relació amb aquesta família (padrina, mare, dos nenes, un nen , el tiet i la tieta que viuen al costat) vam sentir que la mare li va dir a la padrina;
" hoy vendrá el viejito"... Altra vegada els ulls com a plats nosaltres dos.
Au, explica que explicarás pobra dona (la mare)... Ens va dir que ella i la seva filla gran van nèixer a Oregon, Mèxic i tenen dret a viure a EEUU però no de sortir del país.
Per això va haver de casar-se al menys durant dos anys amb un home que tenia papers de ciutadania americana, per poder ser legals i visitar la família d'Oregon quan els vingués de gust.
Ara ja només els queda un any.
El Ferran, que es caracteritza per la seva indiscressió, va preguntar que en treia a canvi aquest home de fer-los aquest favor... i la resposta va ser ràpida i contundent: ¿Usted que cree?, pues de vez en cuando tiene que abrir la patita y listo. Pero es para el bien de la família y está bendecida por Diós, el párroco se lo dijo. (va dir la "abuela").
De famílies així n'hi ha a carretons, però no ho sabem perquè no estem del tot involucrats amb aquests temes, i passa a molts paísos.
Tots estem disposats a fer moltes coses per la família, però per sort, malgrat tot el que ens está passant a casa nostra, a aquests nivells encara no hi hem arribat.
Aquest post va dedicat a ells, i com que quan sortim per la porta de casa, igual que vosaltres sortireu ara del blog, utilitzarem una frase que sempre ens diuen. "Vayan con Dios".
Au, ja ho he dit.
Que tingueu bon dia!
No hay comentarios:
Publicar un comentario