La lluna, la Pruna

Hola de nou família!
Torno a estar aquí després de mil anys sense comunicar res de nou.

El més xulo que m'ha passat ultimament és que hem adoptat una gosseta. Ens la va regalar una família d'Arbeca. Quan la vam anar a buscar era un bebé de menys de dos mesos. Ara ja en té tres i mig i pesa gairbé 5,5kg.

El Ferran no s'acaba d'acostumar a tenir una bestioleta que depengui de nosaltres però a casa meva sempre n'hem tingut i em venia molt de gust.

És molt nerviosa, tot ho mossega i al principi pixava allà on li semblava. Ara ja s'ha acostumat a fer-ho
a les gassetes que estan esteses perquè ho fassi allà.  BINGO!

Al matí la treiem a passejar i al vespre també, però si algun dia anem a algun lloc on hi ha gent, com ara a una fira, o a algun sopar, etc tenim un murrió per posar-li. Ahir va ser el dia que el vam estrenar i quan estava tipa de voler-se'l treure, s'estirava a terra rendida.

Amb ella hem fet algunes sortides, i ha conegut gent nova.
Us poso unes fotos.

La Pruna al jardí de casa.

 La Pruna amb braços.

 La Pruna mossegant al padrí.

 La Pruna a Salou amb la Rosa.

 La Pruna al Parc de la Mitjana amb l'Erin.

 La Pruna amb el Ferran passejant per Linyola

 La Pruna de viatge!

La Pruna amb el Jordi a Vilafranca. 

Salut!

Paella de la buena.

Hace tiempo que no comemos una paella como aquella.
Si, la hice allá, al otro lado de charco, y el pescado no es tan bueno como el que tenemos en nuestro Mediterrani, però la compañía fué buena y con eso nos llenamos.
Hablamos de muchas cosas, y lo peor, nos despedíamos por un tiempo.
Que todo te vaya bien, nos vemos pronto.

Gracias, por estar ahí.
Estas fotos van por ti.
Núria

 Preparados,

 Listos...

Ya!

Un Sant Jordi a Tarragona

Quina delícia cel·lebrar un Sant Jordi a terres catalanes, i que pugui ser vora el mar encara fa més goig. 

Va ser dimarts quan després de passar el dia amunt i avall, portant el cotxe al taller, a passar la ITV i no recordo quantes coses més vam enfilar direcció Tarragona. 

Em venia molt de gust empapar-me de noies amb un somriure a la boca i una rosa a la mà. També m'agradava pensar que els nois llegirien els llibres que portaven a les bosses, abans que arribés el pròxim Sant Jordi. 

Em donava bo veure tota la rambla de gom a gom, això si, no era gaire pràctic escollir llibre amb tanta gent, però si ja el portaves mig triat de casa, era bufar i fer ampolles. 

De moment tinc el "El pare que et va matricular" de Lluís Gavaldà. Ric força, els nens sempre tenen sortides bones, així que és molt ràpid de llegir i divertit. De fet, intento fer-me'l durar.

Em venia de gust comprar la trilogia de Carlos Ruíz Zafón, però ho hem deixat per més endavant. 

"Bruixoles que busquen somirures" está molt de moda, però m'he d'acabar de decidir. 

I pròximament, a la nostra estanteria no hi faltará "S'ha acabat el broquil" de Jaume Barberá. 

Bé res més, desitjo que totes i tots hagueu passat un gran dia de Sant Jordi. 

Una abraçada. 

Peques!

Ara que fa uns dies que volto per aquí al pla i estic ben rodejada de "pequenyajos" em ve la inspiració.
Vaig saber fer unes bandanes de color blavet que finalment van quedar prou bé.

                                                                         

 A la Zoe ja li va una mica petit, perquè la veritat és que fa unes galtes i una barballera que ben just es veu.

I al David li vaig regalar la setmana passada i encara no li he vist posat. Però a la seva mare li va agradar força. Això ja em fa contenta.


Em venen ganes d'aprendre a fer més pitets i mantetes menudes per a ells. Son molt boncs i dolços els dos, així que es mereixen que la tieta Núria es posi "manos a la obra" i aprengui a fer anar la imaginació, copiar idees d'internet i el més perillós de tot, utilitzar la màquina de cosir.

La idea d'aquest cap de setmana ha estat fer dos models de pitets molt rebonics.
De moment ja els tinc tallats i la idea mola molt, però els he d'acabar i això será el més pelut.

Aquí van les fotos del que tinc:

          

Ja es veu que falta enganxar-ho tot a un rus, i posar-hi la veta del voltant, però estic molt orgullosa d'aquesta marieta i aquesta zebra tant boniques. 

Animeu-vos, que es guai!

PETONETS!

Martina (El fill del Mestre)

Ja fa un temps vam descobrir la música de Jordi Gasión, conegut com "El fill del mestre".
És de casa nostra, de la terra de lleida, la que fa olor a terra mullada. 
Cada vegada que escoltem aquesta cançó ens agrada més i més. La informació dels seus concerts la podeu trobar al seu Facebook. http://www.facebook.com/jordi.gasion 
Gaudiu-la: http://grooveshark.com/#!/search?q=el+fill+del+mestre+martina

Tantes ombres i encara junts
tants acords m'han parlat de tu
quan no em mates, em dons impuls
no esperava que fos tan cru.

Però t'estimo tota
el teu ser m'esvalota
i em queda mitja vida per morir
una estona cada dia en l'infinit
del teu melic.

Tantes normes ens han traït
tants defectes que no he polit
no entenc com tu pots seguir aquí
estimant-me cada matí.

Visca la revolta
que et torna fera i solta
a vida que somiàvem per destí
la vida que guardàvem per fugir
d'aquí...

Feia fred quan tu no hi eres,
vaig buidar les papereres
de mals records
vaig sentir que t'estimava més que mai quan t'enyorava...
que estúpid sóc.

Benvingut David!

Estem d'enhorabona!!

Fa ben poquet vam arribar a Phoenix després de les festes de Nadal.
Em vaig acomiadar ben bé de tothom, i també d'una panxa molt grossa en forma de David.

Ara ell ja ha nascut, els seus pares el cuidarán, els seus padrins el mal criarán i jo, quan arriba, el consentiré. Entre tots l'embafarem de petons!

He rebut alguna foto i m'encanta! S'assembla a ella, a la seva mare preciosa.

No queda molt per poder-lo veure i tenir-lo als braços. Però de moment hi penso sovint, i també penso com anirá creixent, i amb ell, nosaltres.

Que bonic és augmentar la família.

Felicitats Jessica i Fernando.
Us estimo molt!

Núria

Vall Fosca!

La setmana passada vam anar a la Vall Fosca. 

I no sabeu amb qui?  Doncs si, amb l'Erin. 

Per 4 dies que som aquí hem d'aprofitar i fer coses amb ella, que potser quan tornem ja serà massa gran per anar d'excursió amb els tiets. 

Al sortir de Linyola l'Erin es va adormir, per tant, no vam estar tot el camí cantant, ni fent endevinalles, i tampoc jugant a qui sap quins jocs.

Quan estàvem arribant, vam veure un ramat de vaques. Vam parar i l'Erin es va despertar. Ens vam fer moltes fotos. Va descobrir que les caques de les vaques eren molt grosses i feien pudor. També va sorgir la hipòtesi que les vaques que són de color marró i tenen banyes són les dolentes i les vaques amb taques blanques i negres les bones.

Quan la gana ja estava feta, vam desembolicar els entrepans que portàvem preparats i vam esmorzar com a senyors. Un bon entrepà a la vora del riu, millor dit, al mig del riu la va portar el tiet i ella més contenta que un gínjol. El solet ens va estar acompanyat tot el dia. 

Encara vam tirar més amunt, fins que vam trobar la neu, anava escassa per això. Però qui no és conforma és perquè no vol. Ens vam tirar unes boles de neu, vam intentar fer un ninot de neu sense èxit i el més bonic que ens va sortir va ser aquesta foto. L'Erin va veure una presa d'aigua i li vam explicar per a què servia. No parava de repetir: Uf, si que aprenc coses avui, potser demà no me'n recordaré de tot.  

Havent dinat, vam fer cames per païr-lo, cada dos per tres trobàvem coses interessants. Si el Ferran no em deia: Mira quines vistes que hi ha aquí i quin jardí i quina casa i quines fustes i quin boscos... 

L'altra em preguntava: Per què la neu es de color blanc? ( Per cert, si algú ho sap, em farà feliç poder-li explicar. ) . 

Els millors amics que vam fer van ser aquests dos. Un parell de cavalls  preciosos i tranquils, però amb una fam increïble. Els vam estar fent "festetes" i els hi vam donar gespa de l'espona. Bé, l'Erin s'ho mirava perquè tenia por que se li mengessin la mà.

Quan començava a fer-se fosc, vam tirar cap a casa, i aquesta vegada la vam tornar sense cap blau, ni cap rascada, ni cap cop! Cada vegada se'ns dona millor això de fer de tiets! Yujuu!

Núria