FESTES DE NADAL

Uns anys enrere, sempre que s'atanssaven les festes nadalenques estavem nervioses amb ma germana. Tornavem de fer la "noche vieja" de ca la iaia i al tornar a casa, el Pare Noël ens havia deixat un futimé de regals a la llar de foc! Que bonic que era!

Cada dia de festa anavem a dinar a casa d'una tieta diferent, m'agradava molt estar amb la família.

Uns anys més cap aquí, el Nadal ja no m'agradava. Massa gent al carrer, dones histèriques buscant regals que mai troben. Gastant diners que m'havia costat de guanyar, però sempre pensant que algú obriria el regal i faria un somriure. 

Aquest nadal m'ha passat bé, sense empatx, una cosa ràpida i indolora.  Potser perquè ja no visc a casa i quan arribo m'agrada trobar-los i compartir xarreres llargues amb ells, nosaltres ja som més grans, els cosins gairebé ja no venen perquè tenen feina, els petits ja no son petits, les tietes segueixen criticant, i el padrí segueix rascant l'ampolla d'anís del mono i fent solos... i tot és una mica més còmode però també melancòlic. 

TORNO A LLEIDA

Ja fa uns dies que hem marxat d'aquell bonic poble que es diu Rubió de Dalt. 

Era genial, bonic, tranquil, amb 3 veïns per carrer... però ens en hem aborrit. Que hi farem?

Uns mesos enrere ens semblava el paraís, teniem tot el que voliem, la tranquil·litat absoluta era la millor medicina. 

Ara el cos ens demanava una mica més de ritme, era molt bonic viure gairebé del que recolliem de l'hort i escofar-nos amb foc a terra però estem massa civilitzats tots plegats. 

Ara ens hem traslladat altre cop a Lleida, no pas al centre, era una cosa que teniem clara. 

Estem bé, molt bé... a veure fins quan dura!

Si més no, estem més a prop de la gent que coneixem...

Núria

CONSTANTÍ EM FA PATIR

Aquest passat cap de setmana teniem tres fires per anar, la elegida va ser La Festa Grossa de Constantí.
El producte que ara porto és: Jocs Catalans, vaig pensar que, per tant, faria bon negoci a Constantí...

Tururut viola!, allò que pensava que hi havia gent independentista i catalanista fins al moll de l'òs, doncs res.

Em vaig trobar en un instant, un buit de consciència d'aquells que et fa el cervell, expliant com eren, com funcionaven i que hi havia de diferent entre unes cartes catalanes i unes de la baralla española tradicional però en llengua castellana. Vaig desistir. El 80% de la gent que va passar per allà eren persones castellano-parlants.

Per altra banda vaig estar molt contenta d'haver trobat unes personetes (Sergi i Nacho) que il·lusionades feien algo "perquè sí" perquè els sortia de dins, sense voler rebre res a canvi.
Us asseguro que encara hi ha gent així, poques però n'hi ha.

Us explicaré de què es tracta.
A l'estand de la fira vaig veure un cartell on posa algo així com : " donem suport als 25 anys d'Els Pets."
Vaig anar a preguntar de què es tractava ( havia llegit previament alguna cosa al facebook), un noi molt amable em va explicar que tenien un projecte per tirar endavant un "regal" al grup de música Els Pets.

Em va agradar molt la iniciativa i més que sortís del jovent del poble d'on tenen les arrels els tres artistes que formen el grup.
Vaig fer la meva petita aportació, però va quedar ben clar que qualsevol cosa que pugués fer, allí estaria. Crec que van agafar la meva declaració al peu de la lletra. Que es del que es tracta!...encara hi ha camí per fer!

Vam estar parlant durant el cap de setmana i ens vam conèixer una miquetona, vaig estar molt contenta d'haver-los conegut i haver pogut veure la sala d'assaig d'Els Pets.
Catalogaria el moment com un : "MOMENTAZO".

Mil gràcies des de les terres de la boira.

COME REZA AMA

Ahir vaig anar al cine a veure aquesta pel·lícula. 

Vaig sentir crítiques negatives al acabar la peli, que si era lenta, que si feia dormir, que quin rallasso... 

A mi em va agradar, i no només em va agradar sinó que entenia perfectament les cabories que tenia Liz en tot moment. 

Es una noia que es separa de la seva parella sense saber ben bé perquè, ella es sent buida i necessita trobar quelcom que l'ompli... d'aquesta manera i fugint se'n va del bullici de Nova York i es troba menjant spaguettis i pizza a Italia on fa bons amics i aprèn italà verbal i gestual. 

Quan creu que ja en te prou marxa a resar i meditar on pensa trobarar l'equilibri. El te mig trobat quan li apareix el Bardem. No passa res, li trenca l'equilibri però acaba la peli feliç i contenta. 

THE END

PANELLETS i CASTANYADA

A Catalunya hi ha una celebració que any rere any celebra menys gent. La Castanyada. 

De tota manera, a casa nostra vam celebrar-la, per no perdre la tradició.

Uns dies abans però, ja començava a preparar i comprar el que feia falta pels panellets, mirar receptes, trancar ametlles, bullir-les i pelar-les fins que va arribar el dia que em vaig determinar a fer els PANELLETS. 

Com els vaig fer? 

Doncs vaig picar 500g d'ametlles, 

Vaig bullir 300g de moniatos

Vaig ajuntar-hi 400g de sucre i a amassar una bona estona. 

Van sortir boníssims! 

Vam celebrar la castanyada a casa, a Rubió de Dalt. Van venir una parella d'amics (l'Anna i el Roger) que feia temps que teníem ganes de veure. Ens vam posar al dia xerrant de projectes i neguits mentre escarxofats a l'habitació, que aquella nit seria seva, ens fotiem uns nachos amb guacamole.

Al cap d'una bona estona fent-la petar, vam decidir anar a preparar el sopar, encendre el foc a terra  o "llar de foc", sinó el Roger no ho enten, i es pensa que un cop encès el foc a terra, ve el ritual de la dança del Unga-Unga.

Mentre menjavem l'amanida amb esparrecs que va prepar l'Anna a ritme de SPAMALOT, col·locavem la llonganissa, botifarra i cansalada al foc i va sortir carbonilla, però també ens la vam menjar. 

Per postre, com no podia ser d'una altra manera, ens vam menjar els panellets, acompanyats de la peli que feien a la tele "La señal" que ens va fer pujar a les habitacions amb els collonets per corbata.

L'endemà, vam fer una petita escurció a la Serra del Munt on hi ha un punt geografic. Les vistes eren precioses, i la tranquil·litat d'aquell lloc era indescriptible. 

Arribem a casa, els convidats van recollint les seves pertinences, ens acomiadem i desitjem que la proxima vegada que ens veiem no hagi de passar tant temps. 

Gràcies Anna, Roger i Ferran.

París

Tal i com us vaig dir, us faré 5 centims sobre el viatge a París els dies 16, 17, 18 ,19 i 20 d'octubre.

Vam marxar desde Linyola havent dinat, amb dos cotxes i els maleters plens.
Pujavem als cotxes tots 7(Fernando, Marina, Jordi, Mari, Ferran, Erin i jo mateixa) plens d'il·lusió per conèixer al Mickey, Goofy, els set nans, Blancaneus i la resta de princeses.

En arribar a l'aeroport vam fer cua una horeta aproximadament i l'Erin, cada cop que veia un avió aterrar o despegar tenia ganes de pujar-hi d'immediat.

Un cop dins de l'avió, en Ferran i jo no vam voler perdre'ns la cara dels nostres familiars, que realment eren dignes de gravar. L'Erin, la més valenta de totes, espiant per la finestreta i notant les pessigolles a la panxa.

En arribar a París vam llogar un cotxe que ens portaria fins al barri de Montmartre, barri on residiriem els propers 4 dies.
Vam llogar un apartament amb capacitat per a 7 persones, cuina i bany. Res més, era petit però centric.

Vam deixar les maletes a casa i cansats de tant de trajecte, vam anar a sopar a una pizzeria del costat de casa.
En arribar vaig preparar entrepans per l'endemà i ens vam posar el despertador perquè no voliem fer tard a  Eurodisney.

Hores de descans interrompudes per forts roncs van acabar quan una servidora se'n va anar a la dutxa.
Amb ganes i son vam enfilar cap a Disneyland!

Vam entrar i ens en vam alegrar que no hi hagués molta gent, així les cues no serien tant llargues.

Teniem un bon dia, disparàvem moltes fotos, i pujavem a moltes atraccions, la que potser més ens va agradar per majoria absoluta va ser Small world, però l'Erin va voler pujar varies vegades a la de'n Pinoxo. Li va encantar.
De les nou del matí a les 9 de la nit Disneylandolant... per tant, vam acabar rebentats, congelats i mig morts.
Cap a casa s'ha dit.

La resta dels dies vam fer el guiri per París. Anar a la Tour Eiffel, visita obligada a Notre Dame, un passeig pel Sena, comprar souvenirs, emprovar-nos mil barrets i boines... etc.

Us penjo una foto per presentar-vos els meus companys de viatge.
(L'Erin és la nena, l'esmento cada moment).

Em sento bé

Avui em sento bé. 

No sé exactament perquè, potser perquè tinc idees noves, bones, i perquè tinc una companyia genial. 

Avui em sento amb força. 

Fa uns dies, amb una amiga vam anar a La Selva del Camp a veure "Els Pets fan més teatre" però hi vam anar un dia abans i l'únic que vam poder fer va ser escoltar-los assajar

I morir-nos de rabia fora del local d'assaig. 

Ara em trobo a Lleida al bar Tropikcafe. Passarem la tarda per Lleida fent encarrecs i després tornarem cap a casa, espero que hagi tornat la llum, perquè ahir a la nit va marxar a causa de la ventada esgarrifant que va fer i al matí encara no havia tornat. 

Demà aniré a Andorra, però abans passaré per La Seu d'Urgell. Resulta que fa uns mesos, ens vam fer del Banc de Temps de La Seu d'Urgell perquè ens semblava un bon camí en aquests temps que estem. 

Què és un Banc de Temps?? L'exemple és aquest; jo que puc oferir? doncs tomaquets, pebrotets, ajudar a la recerca de vols mitjançant internet, assessoria en reposteria... etc, i una altra persona pot oferir altres coses. 

En aquests intercanvis no existeix la moneda, només intercanviem hores. 

Demà intercanviaré dos quilos de tomaquets i un de pebrots verds a canvi d'un massatge, un equilibri de xacres ( ja us explicaré que és) i dos sorgits a uns pantalos. 

Prometo no tardar tant en posar noves entrades... 

A la proxima entrada us explico una miqueta el viatge de la setmana passada a París.

Gracies per visitar-me i llegir-me. 

Núria