FESTA SORPRESA A LA MAMA

Per fi ja ha acabat!

Aquest dissabte passat hem celebret "por todo lo alto" la festa d'aniversari de la mama.

Fa aproximadament un mes enrere vam parlar amb la Irene, ma germana, de fer algo diferent per celebrar els 50 anys.

Em va semblar perfecte, ella s'ho mereix.

Ens vam estar un mes enviant correus electrònics amb grans parrafades, que et sembla això, però si fem això necessitem allò altre i no en disposem. Podriem fer allò altre perquè quedi més clar. Jo m'encarrego de buscar dibuixos i tu del power point i preparar les proves. Jo, el menjar, beguda, trucar les persones, material que fa falta... etc etc etc.

Va ser una currada, va portar molta feina i el que més ens feia patir era que a ningú se li escapés el secret. Per sort tothom va ser molt discret.

Una setmana abans de la festa a la mama se li va "enxotar" de pintar el magatzem, localització de la festa. Ella no sabia que ens podia fer anar malament. I nosaltres li deiem, no et posis a fer-ho ara perquè no ve d'una setmana però lògicament, ella pensava: com més aviat començem, més aviat acabarem. Per tant, com que no vaig poder amb l'enemic em vaig unir a ell.

Mano a mano, tres dies sense parar de pintar, matí i tarda i a la nit no, a la nit a descansar, tot i que el cap anava barrinant...

El papa també va pringar, va estar posant uns canyissos molt xulos de fals sostre, però entre setmana va tenir unes "obligacions" que ho van fer atrassar fins l'ultim dia.

El dissabte mateix, el dia de la festa, el papa li va dir a la mama que volia anar a comprar-se uns pantalons, ella mateixa, propi instint, va dir que podrien anar a Reus!! OSTIKETA QUE BÉ!

Nosaltres (Irene, Nàdia, Jordi, Carles, tietes, Jessica i jo ) ens vam posar mans a l'obra per poder-ho tenir enllestit a les 8:00 del vespre, que era quan tota la resta dels invitats havien d'arribar a casa, a punt per dir: SORPRESA!! quan arribés la mare a les 8:30.

Tot a punt.

Fallos d'última hora? Cap!

Bueno, tant com cap tampoc... Nervis a tope, el tiet Joan aparcant just davant de la porta, però ens en vam donar compte a temps. El padrí igual, enlloc d'arribar a les 8:00 del vespre com la resta dels mortals que van assistir a la festa ell va arribar a les 8:35.

Nosé qui el va veure i el vam trucar perquè aparqués a un altre carrer i no sortís del cotxe fins que li diguessim ( es a dir, fins que els papes arribessin)...Va ser com un càstig sense ser-ho però abans que es trobessin a la porta de casa o venint pel carrer preferiem tenir-lo amagadet.

La sorpresa va ser molt gran, no s'esperava res, imagineu-vos-ho!

Posaré alguna foto quan el Jordi me les passi!

Quina festa més bonica i divertida. Espero que no s'hagués fet pesada... segur que no!

Ahir vaig parlar amb la Irene i estem les dos contentíssimes de la satisfacció que ens emportem!

Gràcies a tots els que vau assistir perquè vau fer possible que sortís tot rodó!

NO PUC ENTRAR A CASA

No fa gaire hem entrat a casa nostra després d'una aventureta. 

Aquest matí ens hem decidit a sortir i anar a donar un tomb per una fira que feien a Espluga de Francolí. Tanco la porta i sento, no no espera't... Massa tard! Ja havia tancat la porta. Era el Ferran, que s'havia recordat que havia deixat les claus darrere del pany. He intentat obrir amb la meva clau i res, no s'ha obert. Llavors ha tingut la brillant idea de trucar a la veïna per saltar de balcó a balcó, com els guiris que van a Salou en plena temporada de sol. Pobra veïna devia dormir perquè no ha contestat. 

Ens en hem anat a la fira, tal com haviem decidit, què haviem de fer sino? 

Un cop hem arribat doncs hem donat la volta de rigor, ens hem cagat una mica amb els preus dels artesans, com sempre, i ja que erem allà hem anat a dinar a un dels restaurants que em porten més records de quan erem petites. Hostal del Senglar és on anavem a fer les mones quan erem uns mocs i jugavem amb la Vanessa i l'Ariadna al jadrí de fora, on hi ha un tonel. Tot segueix igual i els plats segueixen sent tant exquisits com sempre. 

Decidint que haviem de marxar abans que es pongués el sol, i pujant al cotxe ens menjavem l'olla pensant que el més lògic seria trucar a un manyà per a que ens obrís la porta de casa. 

De tota manera hem seguit l'instint més natural i hem trucat a la veïna, aquesta vegada ja no dormia, estudiava. 

Ens ha deixat pujar i he vist molt clar que més valia no arriscar-nos a prendre mal. 

Però l'altra part de decisió, és a dir , la de la meva parella creia el contrari.

Després de mirar quina era la millor manera de saltar per no prendre mal ni trencar el biombo que separa la balconada ha sigut asseure's a la barana i posar la cama al nostre territori. En qüestió de 3 segons ha passat d'una propietat a l'altra i jo resant perquè no es trenqués la crisma. 

El company de la veïna ens ha donat instruccions de com obrir la finestra, es veu que també els va passar el mateix fa uns mesos. 

Quina seguretat tot plegat, no??

Els reis em van portar cosetes, entre elles, aquesta... és el llibre VALSET de Lluís Gavaldá i il·lustrat per Xavier Salomó.  I m'agrada, m'encanta. Volia compartir-lo amb vosaltres.

FESTES DE NADAL

Uns anys enrere, sempre que s'atanssaven les festes nadalenques estavem nervioses amb ma germana. Tornavem de fer la "noche vieja" de ca la iaia i al tornar a casa, el Pare Noël ens havia deixat un futimé de regals a la llar de foc! Que bonic que era!

Cada dia de festa anavem a dinar a casa d'una tieta diferent, m'agradava molt estar amb la família.

Uns anys més cap aquí, el Nadal ja no m'agradava. Massa gent al carrer, dones histèriques buscant regals que mai troben. Gastant diners que m'havia costat de guanyar, però sempre pensant que algú obriria el regal i faria un somriure. 

Aquest nadal m'ha passat bé, sense empatx, una cosa ràpida i indolora.  Potser perquè ja no visc a casa i quan arribo m'agrada trobar-los i compartir xarreres llargues amb ells, nosaltres ja som més grans, els cosins gairebé ja no venen perquè tenen feina, els petits ja no son petits, les tietes segueixen criticant, i el padrí segueix rascant l'ampolla d'anís del mono i fent solos... i tot és una mica més còmode però també melancòlic. 

TORNO A LLEIDA

Ja fa uns dies que hem marxat d'aquell bonic poble que es diu Rubió de Dalt. 

Era genial, bonic, tranquil, amb 3 veïns per carrer... però ens en hem aborrit. Que hi farem?

Uns mesos enrere ens semblava el paraís, teniem tot el que voliem, la tranquil·litat absoluta era la millor medicina. 

Ara el cos ens demanava una mica més de ritme, era molt bonic viure gairebé del que recolliem de l'hort i escofar-nos amb foc a terra però estem massa civilitzats tots plegats. 

Ara ens hem traslladat altre cop a Lleida, no pas al centre, era una cosa que teniem clara. 

Estem bé, molt bé... a veure fins quan dura!

Si més no, estem més a prop de la gent que coneixem...

Núria

CONSTANTÍ EM FA PATIR

Aquest passat cap de setmana teniem tres fires per anar, la elegida va ser La Festa Grossa de Constantí.
El producte que ara porto és: Jocs Catalans, vaig pensar que, per tant, faria bon negoci a Constantí...

Tururut viola!, allò que pensava que hi havia gent independentista i catalanista fins al moll de l'òs, doncs res.

Em vaig trobar en un instant, un buit de consciència d'aquells que et fa el cervell, expliant com eren, com funcionaven i que hi havia de diferent entre unes cartes catalanes i unes de la baralla española tradicional però en llengua castellana. Vaig desistir. El 80% de la gent que va passar per allà eren persones castellano-parlants.

Per altra banda vaig estar molt contenta d'haver trobat unes personetes (Sergi i Nacho) que il·lusionades feien algo "perquè sí" perquè els sortia de dins, sense voler rebre res a canvi.
Us asseguro que encara hi ha gent així, poques però n'hi ha.

Us explicaré de què es tracta.
A l'estand de la fira vaig veure un cartell on posa algo així com : " donem suport als 25 anys d'Els Pets."
Vaig anar a preguntar de què es tractava ( havia llegit previament alguna cosa al facebook), un noi molt amable em va explicar que tenien un projecte per tirar endavant un "regal" al grup de música Els Pets.

Em va agradar molt la iniciativa i més que sortís del jovent del poble d'on tenen les arrels els tres artistes que formen el grup.
Vaig fer la meva petita aportació, però va quedar ben clar que qualsevol cosa que pugués fer, allí estaria. Crec que van agafar la meva declaració al peu de la lletra. Que es del que es tracta!...encara hi ha camí per fer!

Vam estar parlant durant el cap de setmana i ens vam conèixer una miquetona, vaig estar molt contenta d'haver-los conegut i haver pogut veure la sala d'assaig d'Els Pets.
Catalogaria el moment com un : "MOMENTAZO".

Mil gràcies des de les terres de la boira.

COME REZA AMA

Ahir vaig anar al cine a veure aquesta pel·lícula. 

Vaig sentir crítiques negatives al acabar la peli, que si era lenta, que si feia dormir, que quin rallasso... 

A mi em va agradar, i no només em va agradar sinó que entenia perfectament les cabories que tenia Liz en tot moment. 

Es una noia que es separa de la seva parella sense saber ben bé perquè, ella es sent buida i necessita trobar quelcom que l'ompli... d'aquesta manera i fugint se'n va del bullici de Nova York i es troba menjant spaguettis i pizza a Italia on fa bons amics i aprèn italà verbal i gestual. 

Quan creu que ja en te prou marxa a resar i meditar on pensa trobarar l'equilibri. El te mig trobat quan li apareix el Bardem. No passa res, li trenca l'equilibri però acaba la peli feliç i contenta. 

THE END