Això es Amèrica!

Reina Santa! 

Us faré una mica de resum dels primers dies que hem estat per aquí.

Quan vam arribar, ens van venir a buscar els nostres amics a l'aeroport. 

Quan els vam conèixer, ara fará dos anys,  tenien un cotxe normalet, típic. Aquesta vegada quan els vam veure arribar portaven una ranxera que gairebé hem d'agafar una escaleta per pujar-hi. Tot i que n'hem vist de més exagerades, aquesta és força gran. 

Només començar, ens van preguntar si voliem anar al Casino, la nostra reacció va ser, una mica negativa... de tota manera hi vam anar. 

Ens van demanar els Passaports i ens van fer una targeta de joc. 

Ens van explicar que a ells no els agrada jugar ni a les màquines, ni a la ruleta ni res de tot això però que els avantpassats del nostre amic es van morir amb molts punts a la targeta, en fi, que eren ludópates, i no els va donar temps de gastar tots els punts acumulats. 

Ells, rient, diuen que es l'herència que els ha quedat i gairebé cada dia passem una estona o altra, o a sopar, o a fer un frapuccino a l'Starbucks del casino o a agafar refrescos... i tot free!

Ahir al matí vam necessitar dividir-nos (Tim a un cotxe i Noemí, Ferran i jo a un altre) per tant vam agafar el cotxe del lloc de treball del pare del Tim.

A l'acabar la nostra jornada vam passar a buscar-lo per la feina. Es va posar molt content de veure'ns! Cosa raríiiiissima perquè els vietnamites no mostren cap tipus de sentiment, però ahir era diferent. 

No sabeu perquè? Doncs perquè tenia pensat anar al Casino, i així podia compartir amb algun l'eufòria!

Era igual que un nen al Xiqui Park. Quan ja creiem que en tenia prou, li deiem per marxar i va arribar a dir un parell de vegades "one more time please"... jeje...Va ser molt divertit.

Però estavem cansats de tot el dia, per tant vam trucar al Tim que ens vingues a buscar amb el seu cotxe i ens recollís pel casino. 

Vam deixar al Tu ( així es diu el pare ) disfrutant i rient com un nen. 

A nosaltres el casino ens serveix per fer les menjades del dia gratuïtes. El menú gairebé sempre es el mateix, amanida i despres cosetes amb formatge, o hamburgueses o "alitas de pollo"...etc.

Ahir va ser diferent, com que vam anar-hi amb el seu pare, que es categoria platínium, podia triar coses diferents i va triar una hamburguesa gegant per a tots... aquí va la foto!

40 i pico hores per dir-vos FINS DESPRÉS!

No me'n dono compte i el temps se'm tira a sobre. 

No vull tenir pressa, de fet no en tinc gens. No estic nerviosa ni excitada. 

Aquesta vegada tinc ganes de prendre'm-ho amb calma. 

Sense fer exercicis de yoga ni meditació, el meu cap está ben asserenat. 

M'he de mirar la roba que em posaré a la maleta, de fet el més important ja ho he anat fent, tinc els $ i les lents de contacte per 6 mesos... :-p

He trobat un camí que potser, com altres vegades no será el correcte, però alguna cosa em diu que ho he de fer. Com diuen els castellans " tengo la corazonada" que aquesta vegada trobaré el que busco. 

De totes les coses que he fet, totes les feines, tots els viatges, totes les persones que he conegut n'he tret alguna cosa positiva... i d'aquesta més!

Aprofito cada moment, cada minut que estic aquí per assaborir la pluja que cau, la companyia que no tindré, i els plaers culinaris més deliciosos del món, les amistats, i els sopars de sobretaula amb la colla...

Diumenge obriré les ales i creuaré el toll!

Fins aviat!!

Arriba el Capitá Planeta.

Fa dies que no escric, més que res, perquè penso que no tinc gran cosa a dir. 

Des de fa un mes cap aquí m'han passat mil histories pel cap. Totes amb el mateix objectiu. 

Encarar-me a fer alguna cosa que m'ompli, que m'agradi, i sobretot, llegir llibres que m'ajudin a païr que el món, per molt que vulgui, no es com abans. 

M'agraden els padrins, m'agrada escoltar-los i que encara plantin enciams a l'hort.

Passejar prop de la via del tren amb l'olor del panís recent cosetxat.

Caminar mentre s'amaga el sol, si cal que em cremi la retina, per veure els últims rajos. 

M'agrada recollir pinyes de panís esmijanades per esgrunar-les. 

En arribar a casa fer coques de vidre per berenar, tot recordant com jugavem cada tarda a la plaçeta de davant de casa de la padrina, fa anys, mentre ella ens preparava el berenar. 

Alguna vegada jugavem a ser el Capità Planeta i els seus amics. (Foc, Terra, Aigua... amb la unió dels nostres poders, arriba el Capitá Planeta...així començava la cançó)

El taraná de la vida segueix el ritme que li donem, una vegada som Foc, una altra temporada Aigua i també Terra.

Després de donar dos passes endarrera, per assaborir la naturalitat i la terra d'un poble com es Fondarella, ara prendré la cerrereta i en donaré 4, 5 o 6 endavant per agafar revolada. 

Fins aviat!

Tarragona m'esborrona i Catalunya en general!

Després d'una setmana a casa dels pares després de l'aventura per Cardiff ja torno a tenir ganes d'activar-me de nou. M'agradaria trobar una feina, uns ingressos, una rutina per petita que sigui que em deixi tenir una mica de llibertat. Si mes no, viure a un piset amb la persona amb qui vull viure-hi. 

Carregats de currículums, vam enfilar al Camp de Tarragona i vam deixar currículums a força llocs interessants, entre ells una botigueta de delicatessen al carrer major de Tarragona. 

Em va agradar molt i era un lloc dels meus preferits, pensava que estaria bé treballar allà. El lloc, la feina...

Dos dies més tard em truca un noi dient-me que l'interessava per treballar a aquell lloc. Vaig estar molt contenta. D'entrada ja em va dir que seria mitja jornada, però per dins vaig pensar que mitja d'aquí més mitja d'un altre lloc, jornada completa!

Avui arribo a la botigueta, em presento i em diu: Encantado, cuentame tu vida. 

Mostro els meus encants, especifico, li dic que he treballat a una botigueta semblant, he estat en moltes ocasions de cara al públic, tinc bon tracte... bla bla bla...

Ell em comença a dir les condicions de la feina: 

1) Una setmana de formació entre Tarragona i Reus. ( no remunerada)

2) Treballaria dimecres sencer a la botiga de Reus, dijous sencer a la botiga de Tarragona, divendres a la tarda a Tarragona, dissabte sencer a Reus i diumenge matí (dos al mes) a Tarragona.

3) El transport no el paguem.

Pintava una mica grisa la cosa... però no he dit res. 

Ell mateix després d'alguns somriures i algunes bromes com per exemple que m'assemblava a la Laura Pausini m'ha dit que aquest matí em trucaria si fos l'escollida.

A mitja tarda em truca molt alegre, i em diu que, efectivament soc l'escollida...aghhh!! 

I jo li he dit que tururut viola. 

Per una banda penso, hi ha algú que acceptará això?

I per una altra, penso, Núria, pels temps que corren potser no et caldria ser tant sibarita. 

Mentre pugui ser-ho, ho seré!

Return

"Que una o altra ens en passara" acaba l'entrada anterior.
Mare de Déu, si ens en han passat! I grosses!

Resulta que la feina es presentava com a normal, durant la setmana feineta per anar fent i el cap de setmana més. Això tothom ho pot entendre.
El que passa es que quan començes a tenir companys de feina que més que ajudar-te et posen dificultats, la feina no es fa tant agradable.
Quan sents al "hijo de papá" dirigint-se al personal que treballa per ell amb paraules com "Bastard" tampoc es gaire agradable que diguem.

Quan començem un diumenge a les 11 i acabes a les 18:00 sense menjar un rosegó de pa i havent servit potser 80 o 90 comensals tampoc es agradable.

Simplement no voliem aquest tracte i vam agafar el portante i vam marxar.
Res més. Ras i curt us ho he explicat.

Au, la proxima entrada será millor!
PETÓ

Rumb a Cardiff

Estic a Cardiff. Després de pocs dies de pensar-ho i madurar-ho, en menys d'un mes hem deixat el pis de lloguer, ho hem explicat a la família i amics,  hem comprat els vols a Cardiff i un amic d'allà ens ha buscat curro i casa... i que més necessitavem si les ganes ja hi eren?

Ahir vam arribar. El vol va sortir amb una mica de retard però vam arribar més o menys a l'hora. 

L'Albert ens van venir a buscar a l'estació i vam deixar les maletes a casa de l'amic que ens ha buscat la feina. 

Amb una mica de mal de cervicals, i havent fet un pipí vam enfilar al restaurant on treballarem durant l'estancia aquí. Es un restaurant "pijotero", té dos pisos i hi ha un munt de cambrers. 

Vam conèixer al jefe i ens va semblar bona persona, tant bé ens vam caure que ens va convidar a sopar i tot! 

Va explicar-nos que era de Galícia però va venir aqui sense res ( o amb una sabata i una espardenya com diriem a casa meva)  i ara té uns quants restaurants i alguns locals de Main Street... Això es bo!

Començarem a treballar el dimecres, avui ja ens hem anat a buscar l'uniforme i ara només queda parlar i parlar anglès i  amb garrotades suposo que l'aprendrem bé d'una vegada. 

Ja us aniré explicant algunes anècdotes, que alguna o altra ens en passará. 

SEE YOU SOON! 

Diferents maneres de demanar cafè.

Això de treballar a una cafeteria et fa ser una mica psicòleg... intentes identificar el personatge que hi ha dins de cada persona. 

Que els deu passar a aquelles persones que et demanen el cafè tant complicat?

Exemple: 

Un tallat, descafeinat de maquina, curt de cafè amb la llet natrual i poca espumeta, ah! i el sucre moreno si us plau. 

Tenen problemes?, son inconformistes...??

Un altre exemple son aquelles persones que et demanen les coses sense tirar ni un decibel de veu de les seves cordes vocals, això si, vocalitzen com vaques remugant. 

També he hagut de tractar amb persones que aixequen el braç i diuen: LO MEU. 

O aquelles que diuen, he entrat eh... 

Si si clar que ha entrat, ja ho veig,  però esperis un moment, per favor, que abans que vosté he d'atendre quinze mil persones més. 

També trobes aquelles persones llunàtiques que et pregunten si hem posat lleixiu al te, i contestes:

No, si vol li canvio.  Però realment estas pensant... si me'l fas canviar no només notarás gust de lleixiu, potser també de pipí i salfumant. Bruixa!

També trobem fastigoses de mena que si els cau un entrepà al terra no t'avisen, i si ho fan, no et pensis pas que el reculliran, les vagues!

Per acabar, hi ha les que venen com un coet borratxo, que ho volen tot rapidissim. I després s'están de xerrameca dos hores.

O més fort, et diuen, posa'm un tallat que marxo que tinc pressa, i sents que diu a les "amiguetes" que se'n ha d'anar a mirar vestits a les rebaixes... llavors clar, quan marxa, la posen verda!

Salutacions a totes les que no em serveixen d'exemple en cap especte. 

MUAKS!