¿Que es Bayaguana?

Tengo un amigo que me ha preguntado muchas veces como me he encontrado en Bayaguana durante este mes y pico. Como me he sentido. Si me gustó o me decepcionó por las expectativas que tenía.

Él, nació allí, pero tiene casi 30 años viviendo en Puerto Rico. Se ha preocupado muchísimo porqué estuviésemos bien, y no nos faltase de nada. Desde aquí te agradezco todo my friend!

En fin, le contesté que por el momento no podía explicar con palabras lo que sentía por Bayaguana, porqué cuando me preguntaba esto, recordaba que me tenia que ir en pocos días y me daba el ataque de llanto.

Ayer llegó el día y me fui de ese pueblo tan humilde y tan rico a la vez, pero creo que aún sigo sin encontrar las palabras para describir qué es Bayaguana, pero lo voy a intentar.

Bayaguana es un paraíso, un paraíso de cuento.

¿Recordáis las bellas imágenes que salen de fondo de escritorio del Mac?
¿Recordáis los sentimientos de haber encontrado amigos de verdad?
¿Recordáis qué se siente los primeros días de conocer a alguien con quien quieres compartir todo? ¿Recordáis la sensación de las vacaciones con tu familia, cuando eras pequeña?
¿Oler la comida de vuestra abuela y estornudar los primeros rayos del sol de primavera?

Si juntas todo esto y lo pones a mezclar con piña colada, en una noche oscura con las mejores vistas a las estrellas mientras sientes la brisa de verano, el resultado es BAYAGUANA.

No tengo que decir mucho más, me siento la persona mas afortunada del mundo por haber viajado hasta allí, para lograr que mi vida esté aún más llena de experiencias.
De haber encontrado personas bellas que valoran lo que en mi país ya se destruyó.
Me siento feliz de tener personas tan sencillas alrededor.
Me gustó compartir este tiempo con vosotros, con los ríos, la naturaleza y las gallinas del vecino.
De verdad, desde aquí os deseo lo mejor durante mi ausencia en esta Bayaguana linda.
Me sentí como una princesa todo este tiempo.

Pido disculpas a las personas que no me despedí de ellas, pero no me gusta despedirme de nadie a quien quiero. Desde Phoenix, os envío un abrazo muy grande y espero que hayáis tenido un feliz día de la amistad y el amor.

Hasta pronto y astoa!!


www.facebook.com/CielitoBayaguana
www.cielitobayaguana.com

BAYAGUANA, el paraís!

Aquesta és una carta que he enviat a les noies de l'associació d'Espanyols de Phoenix. 

Ens van dir que els anéssim comentant i aprofito per explica-vos a vosaltres també l'experiència. 

Bueno ya llegamos a Bayaguana (República Dominicana) hace 4 días y me parece que ya no vamos a volver a Phoenix. Jajaj…

Que naturaleza, que gente, que hospitalidad y cuanto corazón!! No se puede explicar esto.

El chico que nos recibió a su casa nos ha ido presentando a sus conocidos y todos son tan bellas personas que es sorprendente. Todos se vuelcan con el proyecto que tenemos aquí pensado, y todos están aportando su granito de arena.

Uno te dice, bueno yo te puedo ayudar con mis animales para lo que sea, el otro te pone en contacto con el director de una entidad importante, el otro te cuenta experiéncias para que no cometas algún error que ellos cometieron, y quien no tiene nada que ofrecer te lo preguntan. ¿Qué puedo hacer yo por vosotros, para que estén más cómodos aquí?, y lo que les pidas lo hacen. Sin excusas.

El otro día conocí a Gabriel, un niño de 9 años que por la mañanas va a la escuela y por la tarde trabaja como limpia botas.

Bueno, yo solo le conocí cuando le preguntó a mi compañero Emilio de Alicante si quería que le limpiase los zapatos. Mientas estuvo allí limpiándole los zapatos no pude apartar la mirada de él. Si hubieseis visto como le quedaron de relucientes esos zapatos!! Limpiaba con esmero pero se dio cuenta que era mi centro de atención cuando mis socios estaban hablando de trabajo. Giró su carita oscura y se le escapó una sonrisa.

No pude evitar de preguntarle cuatro cosas. Sus años, su familia, si iba a la escuela, cuantos hermanos tenía… en fin. Tenía un hilo de voz bien fino, y muchísima vergüenza. Después le pregunté si le gustaba la soda y si le apetecía una. Sus ojos se abrieron y me di cuenta que eran los ojos más blancos que había visto nunca.

En fin, creo que me enamoré de ese niño y por ese motivo, si a él y a su familia les parece bien, vamos a hacer un reportaje de Bayaguana con él como protagonista.

Esta fue una de las cosas más curiosas que me pasaron, pero prometo que no es nada con todo lo que estoy viviendo aquí, 4 días y mil experiencias positivas. Ni una mala.

Es un tópico decir que la gente aquí se ve feliz con solo un trozo de tierra, pero si no lo ves, no lo crees.

Alguna vez, con confianza e indiscreción mis compañeros preguntan la edad de las personas, todos nos sorprendemos. Conocimos a José que tenía unos bíceps, un cuerpo todo musculado y su rostro quemado de trabajar toda su vida bajo el sol. Le preguntamos la edad y tenía 73 años, no creo que ninguno de nosotros le pusiera más de 60!

En fin, lo dejo aquí porqué ya veo que todos vais a querer venir a la vez, y no podremos alojaros a todos! Jaja…

Un abrazo chicas!

Nos vemos a la vuelta!

Núria Torra

Si voleu més informació del projecte i anar veient les fotos i videos que anirem pujant:
http://www.facebook.com/vamosalparaiso

Uns Reis per Skype

Com estem després de les festes? Ja heu escollit nous propòsits?, Ens aprimarem uns quilets o heu dit allò de "jo ja em conformo amb un any com el que hem passat?"... 

Sigui el que sigui, espero que els vostres propòsits, objectius, desitjos o diga-li com vulguis, es compleixin. 

Aquest Nadal l'he passat lluny de l'entorn habitual en aquestes festes, i quan no ets a casa, les festes passen més a la lleugera. 

No hi ha tants dies de festa, segueixes tenint el ritme de sempre més o menys, i no he hagut de córrer per comprar regals d'última hora, ni agoviar-me per les cues llarguíssimes que es formen aquests dies.

He estat ben tranquil·la.

Però de tota manera, a Fondarella van arribar els Reis Mags de l'Orient, i sembla que no havien passat mals temps econòmics, perquè van venir ben carregats. 

Un parell de dies abans vam quedar amb l'hora de la connexió per Skype, i dit i fet. 

En obrir la càmara em vaig trobar a tota la família contenta i envoltada de paquets tant grans com petits. 

Ocupava mig menjador de casa! Potser desde la pantalla ho veia tot més rebutit però va ser impactant.

Us ho asseguro.

El padrí, aquest any devia fer molta bondat perquè li van caure molts regals... Entre ells un rellotge de paret que es podia posar al campaná de l'església del gran que era, i una super carabassa per fer farinetes.

Aquest any els papes han rebut regals que venien de molt lluny, uns d'aquí de Phoenix (merchandising de country) per anar ben uniformats a les competicions i altres regals de Croàcia (corbata i arrecadetes), que es on viu ara la Irene... Per les cares que feien, tot els va agradar molt!

Els tiets, també entre d'altres coses, van rebre una maqueta de casa seva. No s'ho esperàven i es van quedar sense paraules, igual que l'Anna al veure que li havien portat una guitarra només pel simple comentari que va fer un dia: 

"Mama, algún dia m'agradaria aprendre a tocar la guitarra".  Doncs no es pot dir gaire fort que els Reis ho escolten tot. 

Al principi de la nit anàven obrint els paquetets un a un i gaudint-los, me'ls mostraven tots a la càmera perquè els vegués,  però al cap d'uns 40 minuts obrint paquets ja se'n van cansar i tots els obrien a la vegada.

Ja s'entén perquè sinó encara hi serien. 

Quin gust que hi hagi un dia així a l'any, i es molt divertit quan hi ets, perquè formes part de la festa, però veure desde la distància a les persones que més estimes junts, rient, feliços i rebent regals es increïble. 

I realment, quan es veu tot des d'un altre angle, dones sentit a moltes coses que abans no en tenien. 

Els Reis també van arribar fins aquí a Phoenix i em van portar un anell molt maco, la resta ho van deixar a Fondarella. 

BONES FESTES!

Ja sé que no explico gaire expícitament que és el que faig per aquí. Però és simplement perquè no em sembla apropiat fer-ho a un blog on TOTHOM hi pot accedir. No tinc filtres i no els hi vull posar. Vull que tothom pugui llegir el que escric aquí, per tant selecciono.

Quan estas fora de casa tothom té clar que es troba a faltar molt a la família i això no ho discutiré pas.
Quedar per fer skipe és el que més il·lusió em fa, i el més graciós és que ens hem d'enviar 4 o 5 correus per cuadrar les hores. ( em porto 8 hores amb Catalunya).

Per altra banda, sense desmereixer el que fins ara he tingut, he de dir que aquí ens estem movent molt, i un dels més grans motius es perquè ens deixen.

Des que hem tingut cotxe, informació i contactes les coses han canviat. Ens sentim més dinàmics, amb força i amb ganes de no parar en tot el dia. Em passa que com més llegeixo sobre un tema, em dono compte que encara em queda molt per aprendre i no paro i no paro i no paro fins que acabo ben cansada.

Una de les coses que serveixen molt és conèixer persones i seleccionar-les. Sona una mica cruel potser, però només estaré aquí fins al maig i no vull conèixer persones que em treurán temps (super valuós) quan tinc tant per aprendre de persones que si que em poden ser útils. Així que ahir, vam anar a visitar Scottsdale. És al mateix Phoenix però ens havien dit que no tenia res a veure amb el que coneixíem de Phoenix.  Realment va ser així. Té un Down Town preciós on pots passejar, hi ha botigues i restaurants. Es net i acurat i es respira aire de peles.

Vam trobar un restaurant que es diu "TAPAS PAPA FRITA" pel nom no en donaries un duro però estava ben cèntric, els cambrers anaven vestits de "pamplonicas" i el local era realment per mirar-se'l un parell de vegades ben bones.
Vam entrar rapidament i vam preguntar si l'amo era d'Espanya. Ens vam esperar 5 minuts i va sortir de la cuina. Es va disculpar perquè estava cuinant un cabrit per una festa de 25 persones. Quan vam entrar més en confiança ens va dir que cada un pagaria 400 $ pel sopar.

Vam estar preguntant com ho havia fet per estar aquí legalment durant anys, per obrir un restaurant,  si coneixia més espanyols... Va ser un home ben amable perquè ens va explicar que ell va arribar aquí l'any 87, va començar treballant per 3 dòlars i mig de cuiner (perquè a la mili feia de cuiner) i a partir d'aquí va anar agafant categoria fins que es va montar el seu pròpi restaurant i sense donar-se'n compte i amb els anys va arribar a tindre 41 restaurants per tot EEUU. Això si, li ha costat 5 divorcis i més que algún mal de cap. Però se'l veia més feliç que un gíngol.
En quan a altres persones de "la madre patria", ens va donar una targeta de l'associació d'espanyols i si que n'hi ha. Més dels que ens pensavem. Hi ha enginyiers d'avions de Barcelona, també una notaria de Bilbao... no ho recordo ben bé, però si que hi ha gent.

 Una setmana enrere el Ferran va mirar pel google però no sortia res. Avui hem trucat per poder conèixer i parlar amb algú sobre les seves eperiències, i com no, d'aprendre dels que ja s'han trobat dificultats.
Hem degut caure bé perquè ens han invitat a passar el dia de Nadal a casa de la Petra.

Estem ben motivats d'aprendre i aprofitar al màxim aquesta oportunitat. Tot está sortit força bé.

Em sento afortunada de tenir el que tinc, de ser qui sóc, de lluitar fort i saber aixecar-me quan cal. Com podeu comprovar ara és un moment de "subidón", però estic notant que cada vegada n'experimento més com aquest. I m'agrada.

Espero que passeu bones festes, no oblido res del que hi ha a casa, a Fondarella, dels amics i d'absolutament res, us estimo i us trobo a faltar. Però estic experimentant que puc fer coses que abans no pensava que podia fer. BON DIA DE NADAL!!

(Ara un penjat de la biblioteca m'está fotent la tabarra de que li compri una bateria de l'ordinador que es carrega mentres estas caminant, però haurieu de veure el tio, porta un fil a la cama amb una bateria al turmell...ja he fet veure que no l'entenia un parell de vegades però crec que hauria de començar a marxar!!) ADEEEEEU!!!!!!

guai del paraguai

Gairebé fa un mes que estem a Arizona.
La veritat és que ens hi sentim com a casa. Dos anys enrere ja vam fer amistat amb dos parelles amb les quals ens tenim molt apreci. Ens veiem tot sovint i em demanen que els fagi truita de patates, en vista de l'èxit que va tenir la paella, millor seguir fent truites.

Algunes de les coses que m'agraden de la gent d'aquí és que son molt pràctics. Els carrers per exemple, estan tant ben comunicats que al·lucines. Tenen números enlloc de noms i facilita la coneixènca.
Sempre pots girar cap al lloc que vulguis. Dreta o Esquerra... De fet s'ha de dir que les carreteres son molt amples i permeten tenir un carril al mig per quan vols fer el gir.

D'Amèrica també m'agrada el fet de sopar aviat, de fet, tothom ho fa l'hora que vol. No hi ha horaris estipulats, però en general entre les set i les 8 del vespre pots veure gent sopant. Això millora la digestió a la nit. (Clar, depen del que et fots).

Sabeu per què a les pelis la gent sempre está menjant al cotxe? Perquè no els surt a compte anar-se'n a casa. Primer, l'horari es intenssiu i al mig dia no tenen més de mitja hora per menjar alguna cosa.
A sobre, les distancies entre la feina i casa pot ser com... com ho diriem?... desde Fondarella fins... Igualada? Barcelona?... Phoenix, té 80 milles, uns 120 km d'expansió.

La Biblioteca d'aquí es gran, com no pot ser d'una altra manera, dins seu hi ha un Starbucks. Hi trobem llibres de tots els temes que ens interessen i dels que no ens interessen també. Tenim la targeta i crec que en tinc una pila de 4... així que me'n vaig a llegir una estona abans d'adormir-me.

Pels qui patiu de si estic bé o no, doncs si, estic molt bé!!
Envio molts petonets a la família i amics i sabeu que  a principis de maig torno.

Que tingueu molt bones festes de Nadal personetes!!
(no se'm carrega una foto que volia penjar, podeu anar mirant el facebook que en penjo alguna de tant en tant.) Adeeeu!

Això es Amèrica!

Reina Santa! 

Us faré una mica de resum dels primers dies que hem estat per aquí.

Quan vam arribar, ens van venir a buscar els nostres amics a l'aeroport. 

Quan els vam conèixer, ara fará dos anys,  tenien un cotxe normalet, típic. Aquesta vegada quan els vam veure arribar portaven una ranxera que gairebé hem d'agafar una escaleta per pujar-hi. Tot i que n'hem vist de més exagerades, aquesta és força gran. 

Només començar, ens van preguntar si voliem anar al Casino, la nostra reacció va ser, una mica negativa... de tota manera hi vam anar. 

Ens van demanar els Passaports i ens van fer una targeta de joc. 

Ens van explicar que a ells no els agrada jugar ni a les màquines, ni a la ruleta ni res de tot això però que els avantpassats del nostre amic es van morir amb molts punts a la targeta, en fi, que eren ludópates, i no els va donar temps de gastar tots els punts acumulats. 

Ells, rient, diuen que es l'herència que els ha quedat i gairebé cada dia passem una estona o altra, o a sopar, o a fer un frapuccino a l'Starbucks del casino o a agafar refrescos... i tot free!

Ahir al matí vam necessitar dividir-nos (Tim a un cotxe i Noemí, Ferran i jo a un altre) per tant vam agafar el cotxe del lloc de treball del pare del Tim.

A l'acabar la nostra jornada vam passar a buscar-lo per la feina. Es va posar molt content de veure'ns! Cosa raríiiiissima perquè els vietnamites no mostren cap tipus de sentiment, però ahir era diferent. 

No sabeu perquè? Doncs perquè tenia pensat anar al Casino, i així podia compartir amb algun l'eufòria!

Era igual que un nen al Xiqui Park. Quan ja creiem que en tenia prou, li deiem per marxar i va arribar a dir un parell de vegades "one more time please"... jeje...Va ser molt divertit.

Però estavem cansats de tot el dia, per tant vam trucar al Tim que ens vingues a buscar amb el seu cotxe i ens recollís pel casino. 

Vam deixar al Tu ( així es diu el pare ) disfrutant i rient com un nen. 

A nosaltres el casino ens serveix per fer les menjades del dia gratuïtes. El menú gairebé sempre es el mateix, amanida i despres cosetes amb formatge, o hamburgueses o "alitas de pollo"...etc.

Ahir va ser diferent, com que vam anar-hi amb el seu pare, que es categoria platínium, podia triar coses diferents i va triar una hamburguesa gegant per a tots... aquí va la foto!

40 i pico hores per dir-vos FINS DESPRÉS!

No me'n dono compte i el temps se'm tira a sobre. 

No vull tenir pressa, de fet no en tinc gens. No estic nerviosa ni excitada. 

Aquesta vegada tinc ganes de prendre'm-ho amb calma. 

Sense fer exercicis de yoga ni meditació, el meu cap está ben asserenat. 

M'he de mirar la roba que em posaré a la maleta, de fet el més important ja ho he anat fent, tinc els $ i les lents de contacte per 6 mesos... :-p

He trobat un camí que potser, com altres vegades no será el correcte, però alguna cosa em diu que ho he de fer. Com diuen els castellans " tengo la corazonada" que aquesta vegada trobaré el que busco. 

De totes les coses que he fet, totes les feines, tots els viatges, totes les persones que he conegut n'he tret alguna cosa positiva... i d'aquesta més!

Aprofito cada moment, cada minut que estic aquí per assaborir la pluja que cau, la companyia que no tindré, i els plaers culinaris més deliciosos del món, les amistats, i els sopars de sobretaula amb la colla...

Diumenge obriré les ales i creuaré el toll!

Fins aviat!!