ESTONES DE CEL...

Banda sonora de l'enllaç

Banda sonora de l'enllaç nº2.

Aquesta és una cançó per abans d'anar a dormir, perquè descansis convençuda de que ets feliç de ser aquí, que fas bé deixant sortir els teus comentaris espontanis, que tens raó de deixar els mals oblidats al soterrani.

                          

                                       








Bocinets de cada un de vosaltres em fan millor
Córre, salta, brinca, vola i vés pel carrer cantant. Jo també vaig ser petitona un dia i me n'estava oblidant.


Córre, salta, brinca, vola i vés pel carrer cantant. Jo també vaig ser petitona un dia i me n'estava oblidant.

                       Gràcies per ser així tata.













Ara encara ets petitona i no entens ben bé que et dic, però com que ets petitona segur que ja ho fas així.



Galícia, felicitat i pau                                           

Però quan creixis, si ensopegues o algú et trenca el cor, promete'm que continuaràs sent la que res no li fa por. Córre, salta, brinca, vola i vés pel carrer cantant.







Vaig viure uns mesos a Rubió i menjavem carabassons de l'hort.






Agafa l'autobús i seu al davant, només 5' que no acaben...




Jo també vaig ser petitona un dia i me n'estava oblidant. Córre, salta, brinca, vola i vés pel carrer cantant. Jo també vaig ser petitona un dia i me n'estava oblidant. 






Hi ha fotos que fan mal, perquè sabem que, tot i poder  ja no tornaran.  







Això t'ho dic, suposo, perquè no et passi com a mi, que en alguns moments al creixer m'he oblidat de ser així.




 Casa, família i dolçor, costa trobar aquests moments però si ens aixequem ben d'hora i penquem, som una família imparable.

Jo el que vull es que els teus ulls dolços brillin sempre com tresors i que dormis ben tranquil·la i sense preocupacions.











Cullir les teves pròpies taronges per fer un suc instants després 

us asseguro que es 100% satisfactori. . 


Més quan estic envoltada d'un país de plastic.



                       Lluitaré per tenir moments amb vosaltres i per tenir-los per mi sola.                     Córre, salta, brinca, vola i vés pel carrer cantant. Jo també vaig ser petitona un dia i me n'estava oblidant. Córre, salta, brinca, vola i vés pel carrer cantant. Jo també vaig ser petitona un dia i me n'estava oblidant.

<-- Pels vols de Nadal, compartint estones amb la Marteta a l'anyorat pis de la "Mariola d'Or".




--> Moments que simplement son PERFECTES.
















Somnis per complir...



















                                                                                         ... i somnis que es compleixen.

A CASA DURANT UN MES

Ara que no hi soc, ja en puc parlar. 

Si, us parlaré del mes que m'he estat a Fondarella...

Quan vam arribar de Zadar, només teniem ganes de veure a la família i als amics, així que vam anar quedant poc a poc amb tots... entre ells, recordo una festeta que el Ferran em va preparar amb molta discressió i vam cel·lebrar a Torregrossa, amb la colla extraordinària que tinc. 

També agraeixo a l'Antonio i l'Aran el "soparillo" que vam fer a casa seva i sobretot estar amb la Jana. Una estona de Jana acaba les piles a un Sant, però quina il·lusió veure-la de nou i poder gaudir de les seves expressions! De veritat!

També dono les gràcies pel viatget que vam fer fins a Sils a veure als cosins i els fills dels cosins, vam passar un gran dia de família. 

Per sort, vam poder quedar amb la Neus i la Eli i respectives famílilies dos vegades, cosa una mica estranya  perquè amb un mes gairebé només tenim temps de veure'ns una vegada i llestos. Tot i que si fas l'esforç, tot es pot fer. 

Amb l'Erin vam passar un llarg dia. La vam tenir desde diumenge al matí fins dilluns a la tarda. 

Itinerari? Matí: Escolanía de Montserrat, amb tot el que comporta ( visita a l'esglèsia, veure als nens cantar, posar una espelmeta dels desitjos, comprar xocolata, tastar a totes les paradetes formatge i metó, i veure pujar i baixar el cremallera.)

Ens esperàven per dinar l'Oriol i l'Anna a Esparraguera, son una parella de viatgers que es van inspirar amb nosaltres i van passar 5 mesos fora. Abans d'iniciar el seu viatge van venir al pis de Lleida i vam gaudir d'una bona estona... Aquell diumenge, hi havia el retrobament.

Pel que fa als de casa, dia a dia els he anat disfrutant. Amb la mama hem pogut anar a la platja un dia, gairebé hem pogut anar tots els dimecres al mercat, entre altres coses que ara no explicaré. XD

Del padrí n'he gaudit força també, que si ara ve a fer un caferet, que si ara el veig sobre del tractor, que si ara li faig un massatget... etc.

Vaig poder acudir a la graduació de ma cosina Anna, i després gaudir del musical Grease amb la família del Ferran...

Amb la Rosa i la Raquel, vaig passar un dia de platja també, així que entre platja amb una, platja amb l'altra i amb la mama també hauria d'haver tornat ben morena... i no es així, però la veritat, es que tant me fa. 

Aquest mes també m'ha donat temps d'anar a Constantí a veure al Sergi i el Juli, agraeixo la tarda de Casino que vam tenir i l'olor a Pets durant la tarda. 

I a la resta que no he pogut veure, tal dia fará un any. 

Gràcies als que m'heu fet passar bones estones i als que no hem pogut veure'ns finalment, I'm sorry. 

PETONS I AVIAT US PARLARÉ DE LOS ANGELES I PHOENIX. 

  

petons!

Zadar i somriures

Tinc pendents un munt de coses, situacions i experiències per explicar a aquest blog... però pas a pas ho farem tot. 

L'estada a Zàdar va ser molt maca i tranquil·la tot i que la Irene i el Carles ens van acompanyar a molts llocs bonics dignes de visitar. 

El primer dia em vaig aixecar una mica tard pel fet d'haver fet tantes hores de vol i els canvis d'horaris, per tant podriem dir que el primer matí el vam "perdre". A la tarda, mentre ma germana donava classes, el Ferran, el Carles i jo vam anar a visitar part de la costa de Dalmàcia... No recordo bé els noms dels pobles però si que recordo un poblet petit on hi havia una columna molt reformada, un pont amb aigua i un nen jugant a ser un ninja. Si recordo bé, el nom del poble es Nin. 

Quan vam arribar al vespre vam anar a veure la posta de sol tant sol·licitada per la població. Hi havia gent que passejava, canalla jugant i gossos passejant. 

Una visita al mercat també havia d'estar a l'itinerari, per tant, el segon matí, vam anar a comprar peix i verdures per fer un bon dinar. 

Per fer temps, però, vam anar a caminar pel passeig kharma fins a la punta on vam escollir un terreny amb vista al mar perfecte per posar-hi gallinetes, una cabra i un hortet...

Els dies van ser molt bonics perquè vam estar amb part de la meva família, el lloc era preciós i el temps que vam agafar era immillorable. 

El dia abans de marxar va ser el meu aniversari, en feia 24, i la Irene em va preparar un dinar amb una família molt maca de Zàdar. La Maria i el seu pare també feien l'aniversari el mateix dia, així que van preparar una "peca" per festejar-ho tots junts. La peca consta de verduretes i carn de "hijo de oveja" dins d'un recipient de ferro colat, tapat i amb brases a sobre. Va quedar deliciós. 

Els dies que vam estar allà els vam aprofitar i gaudir, així que no podem demanar res més d'aquestes mini-vacances. 

Això és la "peca"

... i això el pecat!

Ja fa un parell de dies que hem marxat de Phoenix. Hem deixat tot llest per tornar d'aquí a un mes. 

Ara ja teniem ganes de veure la família, amics i tot el panorama català. 

Dia 30 a les set de la tarda sortiem de Phoenix, ens van deixar a l'aeroport les dos nenes i el nen de la casa on vivim i la seva tieta. La ultima setmana que vam estar a Phoenix vam treballar tant que només sentar-nos a l'avió ens vam quedar clapats. No em vaig donar ni compte del "despegue".

El dia 1 a la una del mig dia arribavem a Londres, ja teniem decidit que fariem nit allà per tot això del jet lag. Vam estar passejant per Picadilly Circus, vam entrar a la tenda del M&M i vam passejar tot el dia sense parar. Teniem ganes de caminar i caminar, cosa que a Phoenix no pots fer. 

Quan s'atansava la nit ens en vam anar a l'hotel i vam descansar fins que el cos va dir prou. 

Durant tot el matí vam estar buscant una botiga de joguines per portar-li un regalet a l'Erin, però no en vam trobar ni una. 

El dia 2 a les 5 de la tarda sortia l'altre avió que em portaria a veure a ma germana. Feia massa dies que no la veia i en tenia moltes ganes. Així que, desde l'aeroport de Stansted (Londres) cap a Zadar...

Allí ens esperaven i a hores d'ara encara no hem parat ni un moment. 

Ens han portat a veure platges, muntanyes, hermites, ruïnes, esparrecs, i moltes coses més que ja no puc recordar a hores d'ara. 

Ja faré un altre post més interessant sobre coses de Zadar. 

Bona nit!

La família creix

Aquesta setmana, ens augmenta la família de la casa on estem visquent. 

Tenen 5 gossets i ara una ha de parir aviat... això a mi ja em feia il·lusió, però ahir vaig rebre la notícia que la tieta de les nenes "adopten" un bebé!

La història no es fàcil. Com ja sabeu, ells estan a Phoenix il·legalment, treballant amb els papers d'unes altres persones. Fa 15 anys que aquesta parella estan junts i no poden tenir fills pròpis. 

Una cosina que treballa a un centre on hi ha persones amb pocs recursos a Tijuana, va conèixer una prostituta amb un bebé de dos mesets que el tenia ben brutet. 

L'endemà li va portar robeta, i el va netejar i tal i tal... la mare, li va dir que si el volia li regalava. 

Aquesta cosina si que pot tenir nens, de fet te una nena d'un anyet, i li va dir que ella no se'n podia/ volia fer càrreg, però va pensar amb la seva cosina, que desitja més que res tenir un fill... així que dit i fet. 

Amb menys d'una setmana se'ls ha presentat l'oportunitat de ser pares. 

Ens sentim molt contents per la felicitat que aquesta parella porten a sobre, però hi ha riscos. 

El nen està a Tijuana, ells estàn a Phoenix. 

Cap dels dos poden passar la frontera perquè sinó els farien quedar allà, per tant, l'unica opció que tenen és trobar una mare amb una partida de neixament d'un fill seu que concordi amb la d'aquest nen de Tijuana. 

Ahir mateix van trobar aquesta noia, que está decidida a fer-ho pel mòdic preu de 1000$. I dic que es un mòdic preu perquè si l'enxampen a l'aduana se'n va a la presó.

A part d'això, aquest nen estará a Phoenix, si, però també il·legal i han de fer la paperassa ( a distància ) a Tijuana, que també els suposará un bon gasto. 

Sé que estará molt més feliç i ben cuidat a aquesta casa i més amor que ells no li donará ningú. 

Per això em pregunto jo, i per a què serveixen tantes lleis?

El coneixerem diumenge, ara te tres mesets i es dirá Marcos, com el seu nou pare. 

Petons i experiències per compartir! 

Núria

L'il·legal no ho té fàcil

Hola, des que hem arribat a Phoenix, estem visquent a casa d'una família mexicana. Tenim habitació, bany privat i un armari com els d'aquí, dels que hi caps a dins, dret a cuina i dret a tot el que vulguem, perquè una altra cosa potser no, però els mexicans ho comparteixen tot. 

La primera setmana vam fer una festa d'aniversari de les dos nenes de la família, hi havia nens i nenes de l'escola, veïnes i també alguns pares. 

Entre mig de converses de les quals et perds mig diàleg per culpa d'utilitzar paraules com "chingada", "oralé"... que substitueixen les paraules útils, vam sentir que la tieta de les nenes li deia a una de les mares: "Aquí acuérdate de llamarme "X" y no "Y", que hay gente del trabajo". 

Ai coi, nosaltres que som poc discrets vam preguntar a veure si tenia un nom diferent per cada cosa que feia, i ella amb veu baixa i el més discretament que va poder, ens va explicar que está treballant amb els papers d'una noia que viu a Mèxic, la qual no li fa falta treballar a EEUU (gracias a Diós), i per no haver-los d'anular. 

Ella, la tieta, els fa anar i li va perfecte per no semblar il·legal. Tot i ser-ho. És un favor mutu que es fan.

Es veu que si has aconseguit els papers i després no els fas anar, te'ls anul·len. 

Si això us sembla estrany, més endavant de la relació amb aquesta família (padrina, mare, dos nenes, un nen , el tiet i la tieta que viuen al costat) vam sentir que la mare li va dir a la padrina; 

" hoy vendrá el viejito"... Altra vegada els ulls com a plats nosaltres dos. 

Au, explica que explicarás pobra dona (la mare)... Ens va dir que ella i la seva filla gran van nèixer a Oregon, Mèxic i tenen dret a viure a EEUU però no de sortir del país. 

Per això va haver de casar-se al menys durant dos anys amb un home que tenia papers de ciutadania americana, per poder ser legals i visitar la família d'Oregon quan els vingués de gust. 

Ara ja només els queda un any.

El Ferran, que es caracteritza per la seva indiscressió, va preguntar que en treia a canvi aquest home de fer-los aquest favor... i la resposta va ser ràpida i contundent: ¿Usted que cree?, pues de vez en cuando tiene que abrir la patita y listo. Pero es para el bien de la família y está bendecida por Diós, el párroco se lo dijo. (va dir la "abuela").

De famílies així n'hi ha a carretons, però no ho sabem perquè no estem del tot involucrats amb aquests temes, i passa a molts paísos. 

Tots estem disposats a fer moltes coses per la família, però per sort, malgrat tot el que ens está passant a casa nostra, a aquests nivells encara no hi hem arribat. 

Aquest post va dedicat a ells, i com que quan sortim per la porta de casa, igual que vosaltres sortireu ara del blog, utilitzarem una frase que sempre ens diuen.  "Vayan con Dios". 

Au, ja ho he dit. 

Que tingueu bon dia!

Núria

¿Que es Bayaguana?

Tengo un amigo que me ha preguntado muchas veces como me he encontrado en Bayaguana durante este mes y pico. Como me he sentido. Si me gustó o me decepcionó por las expectativas que tenía.

Él, nació allí, pero tiene casi 30 años viviendo en Puerto Rico. Se ha preocupado muchísimo porqué estuviésemos bien, y no nos faltase de nada. Desde aquí te agradezco todo my friend!

En fin, le contesté que por el momento no podía explicar con palabras lo que sentía por Bayaguana, porqué cuando me preguntaba esto, recordaba que me tenia que ir en pocos días y me daba el ataque de llanto.

Ayer llegó el día y me fui de ese pueblo tan humilde y tan rico a la vez, pero creo que aún sigo sin encontrar las palabras para describir qué es Bayaguana, pero lo voy a intentar.

Bayaguana es un paraíso, un paraíso de cuento.

¿Recordáis las bellas imágenes que salen de fondo de escritorio del Mac?
¿Recordáis los sentimientos de haber encontrado amigos de verdad?
¿Recordáis qué se siente los primeros días de conocer a alguien con quien quieres compartir todo? ¿Recordáis la sensación de las vacaciones con tu familia, cuando eras pequeña?
¿Oler la comida de vuestra abuela y estornudar los primeros rayos del sol de primavera?

Si juntas todo esto y lo pones a mezclar con piña colada, en una noche oscura con las mejores vistas a las estrellas mientras sientes la brisa de verano, el resultado es BAYAGUANA.

No tengo que decir mucho más, me siento la persona mas afortunada del mundo por haber viajado hasta allí, para lograr que mi vida esté aún más llena de experiencias.
De haber encontrado personas bellas que valoran lo que en mi país ya se destruyó.
Me siento feliz de tener personas tan sencillas alrededor.
Me gustó compartir este tiempo con vosotros, con los ríos, la naturaleza y las gallinas del vecino.
De verdad, desde aquí os deseo lo mejor durante mi ausencia en esta Bayaguana linda.
Me sentí como una princesa todo este tiempo.

Pido disculpas a las personas que no me despedí de ellas, pero no me gusta despedirme de nadie a quien quiero. Desde Phoenix, os envío un abrazo muy grande y espero que hayáis tenido un feliz día de la amistad y el amor.

Hasta pronto y astoa!!


www.facebook.com/CielitoBayaguana
www.cielitobayaguana.com