BONES FESTES!

Ja sé que no explico gaire expícitament que és el que faig per aquí. Però és simplement perquè no em sembla apropiat fer-ho a un blog on TOTHOM hi pot accedir. No tinc filtres i no els hi vull posar. Vull que tothom pugui llegir el que escric aquí, per tant selecciono.

Quan estas fora de casa tothom té clar que es troba a faltar molt a la família i això no ho discutiré pas.
Quedar per fer skipe és el que més il·lusió em fa, i el més graciós és que ens hem d'enviar 4 o 5 correus per cuadrar les hores. ( em porto 8 hores amb Catalunya).

Per altra banda, sense desmereixer el que fins ara he tingut, he de dir que aquí ens estem movent molt, i un dels més grans motius es perquè ens deixen.

Des que hem tingut cotxe, informació i contactes les coses han canviat. Ens sentim més dinàmics, amb força i amb ganes de no parar en tot el dia. Em passa que com més llegeixo sobre un tema, em dono compte que encara em queda molt per aprendre i no paro i no paro i no paro fins que acabo ben cansada.

Una de les coses que serveixen molt és conèixer persones i seleccionar-les. Sona una mica cruel potser, però només estaré aquí fins al maig i no vull conèixer persones que em treurán temps (super valuós) quan tinc tant per aprendre de persones que si que em poden ser útils. Així que ahir, vam anar a visitar Scottsdale. És al mateix Phoenix però ens havien dit que no tenia res a veure amb el que coneixíem de Phoenix.  Realment va ser així. Té un Down Town preciós on pots passejar, hi ha botigues i restaurants. Es net i acurat i es respira aire de peles.

Vam trobar un restaurant que es diu "TAPAS PAPA FRITA" pel nom no en donaries un duro però estava ben cèntric, els cambrers anaven vestits de "pamplonicas" i el local era realment per mirar-se'l un parell de vegades ben bones.
Vam entrar rapidament i vam preguntar si l'amo era d'Espanya. Ens vam esperar 5 minuts i va sortir de la cuina. Es va disculpar perquè estava cuinant un cabrit per una festa de 25 persones. Quan vam entrar més en confiança ens va dir que cada un pagaria 400 $ pel sopar.

Vam estar preguntant com ho havia fet per estar aquí legalment durant anys, per obrir un restaurant,  si coneixia més espanyols... Va ser un home ben amable perquè ens va explicar que ell va arribar aquí l'any 87, va començar treballant per 3 dòlars i mig de cuiner (perquè a la mili feia de cuiner) i a partir d'aquí va anar agafant categoria fins que es va montar el seu pròpi restaurant i sense donar-se'n compte i amb els anys va arribar a tindre 41 restaurants per tot EEUU. Això si, li ha costat 5 divorcis i més que algún mal de cap. Però se'l veia més feliç que un gíngol.
En quan a altres persones de "la madre patria", ens va donar una targeta de l'associació d'espanyols i si que n'hi ha. Més dels que ens pensavem. Hi ha enginyiers d'avions de Barcelona, també una notaria de Bilbao... no ho recordo ben bé, però si que hi ha gent.

 Una setmana enrere el Ferran va mirar pel google però no sortia res. Avui hem trucat per poder conèixer i parlar amb algú sobre les seves eperiències, i com no, d'aprendre dels que ja s'han trobat dificultats.
Hem degut caure bé perquè ens han invitat a passar el dia de Nadal a casa de la Petra.

Estem ben motivats d'aprendre i aprofitar al màxim aquesta oportunitat. Tot está sortit força bé.

Em sento afortunada de tenir el que tinc, de ser qui sóc, de lluitar fort i saber aixecar-me quan cal. Com podeu comprovar ara és un moment de "subidón", però estic notant que cada vegada n'experimento més com aquest. I m'agrada.

Espero que passeu bones festes, no oblido res del que hi ha a casa, a Fondarella, dels amics i d'absolutament res, us estimo i us trobo a faltar. Però estic experimentant que puc fer coses que abans no pensava que podia fer. BON DIA DE NADAL!!

(Ara un penjat de la biblioteca m'está fotent la tabarra de que li compri una bateria de l'ordinador que es carrega mentres estas caminant, però haurieu de veure el tio, porta un fil a la cama amb una bateria al turmell...ja he fet veure que no l'entenia un parell de vegades però crec que hauria de començar a marxar!!) ADEEEEEU!!!!!!

guai del paraguai

Gairebé fa un mes que estem a Arizona.
La veritat és que ens hi sentim com a casa. Dos anys enrere ja vam fer amistat amb dos parelles amb les quals ens tenim molt apreci. Ens veiem tot sovint i em demanen que els fagi truita de patates, en vista de l'èxit que va tenir la paella, millor seguir fent truites.

Algunes de les coses que m'agraden de la gent d'aquí és que son molt pràctics. Els carrers per exemple, estan tant ben comunicats que al·lucines. Tenen números enlloc de noms i facilita la coneixènca.
Sempre pots girar cap al lloc que vulguis. Dreta o Esquerra... De fet s'ha de dir que les carreteres son molt amples i permeten tenir un carril al mig per quan vols fer el gir.

D'Amèrica també m'agrada el fet de sopar aviat, de fet, tothom ho fa l'hora que vol. No hi ha horaris estipulats, però en general entre les set i les 8 del vespre pots veure gent sopant. Això millora la digestió a la nit. (Clar, depen del que et fots).

Sabeu per què a les pelis la gent sempre está menjant al cotxe? Perquè no els surt a compte anar-se'n a casa. Primer, l'horari es intenssiu i al mig dia no tenen més de mitja hora per menjar alguna cosa.
A sobre, les distancies entre la feina i casa pot ser com... com ho diriem?... desde Fondarella fins... Igualada? Barcelona?... Phoenix, té 80 milles, uns 120 km d'expansió.

La Biblioteca d'aquí es gran, com no pot ser d'una altra manera, dins seu hi ha un Starbucks. Hi trobem llibres de tots els temes que ens interessen i dels que no ens interessen també. Tenim la targeta i crec que en tinc una pila de 4... així que me'n vaig a llegir una estona abans d'adormir-me.

Pels qui patiu de si estic bé o no, doncs si, estic molt bé!!
Envio molts petonets a la família i amics i sabeu que  a principis de maig torno.

Que tingueu molt bones festes de Nadal personetes!!
(no se'm carrega una foto que volia penjar, podeu anar mirant el facebook que en penjo alguna de tant en tant.) Adeeeu!

Això es Amèrica!

Reina Santa! 

Us faré una mica de resum dels primers dies que hem estat per aquí.

Quan vam arribar, ens van venir a buscar els nostres amics a l'aeroport. 

Quan els vam conèixer, ara fará dos anys,  tenien un cotxe normalet, típic. Aquesta vegada quan els vam veure arribar portaven una ranxera que gairebé hem d'agafar una escaleta per pujar-hi. Tot i que n'hem vist de més exagerades, aquesta és força gran. 

Només començar, ens van preguntar si voliem anar al Casino, la nostra reacció va ser, una mica negativa... de tota manera hi vam anar. 

Ens van demanar els Passaports i ens van fer una targeta de joc. 

Ens van explicar que a ells no els agrada jugar ni a les màquines, ni a la ruleta ni res de tot això però que els avantpassats del nostre amic es van morir amb molts punts a la targeta, en fi, que eren ludópates, i no els va donar temps de gastar tots els punts acumulats. 

Ells, rient, diuen que es l'herència que els ha quedat i gairebé cada dia passem una estona o altra, o a sopar, o a fer un frapuccino a l'Starbucks del casino o a agafar refrescos... i tot free!

Ahir al matí vam necessitar dividir-nos (Tim a un cotxe i Noemí, Ferran i jo a un altre) per tant vam agafar el cotxe del lloc de treball del pare del Tim.

A l'acabar la nostra jornada vam passar a buscar-lo per la feina. Es va posar molt content de veure'ns! Cosa raríiiiissima perquè els vietnamites no mostren cap tipus de sentiment, però ahir era diferent. 

No sabeu perquè? Doncs perquè tenia pensat anar al Casino, i així podia compartir amb algun l'eufòria!

Era igual que un nen al Xiqui Park. Quan ja creiem que en tenia prou, li deiem per marxar i va arribar a dir un parell de vegades "one more time please"... jeje...Va ser molt divertit.

Però estavem cansats de tot el dia, per tant vam trucar al Tim que ens vingues a buscar amb el seu cotxe i ens recollís pel casino. 

Vam deixar al Tu ( així es diu el pare ) disfrutant i rient com un nen. 

A nosaltres el casino ens serveix per fer les menjades del dia gratuïtes. El menú gairebé sempre es el mateix, amanida i despres cosetes amb formatge, o hamburgueses o "alitas de pollo"...etc.

Ahir va ser diferent, com que vam anar-hi amb el seu pare, que es categoria platínium, podia triar coses diferents i va triar una hamburguesa gegant per a tots... aquí va la foto!

40 i pico hores per dir-vos FINS DESPRÉS!

No me'n dono compte i el temps se'm tira a sobre. 

No vull tenir pressa, de fet no en tinc gens. No estic nerviosa ni excitada. 

Aquesta vegada tinc ganes de prendre'm-ho amb calma. 

Sense fer exercicis de yoga ni meditació, el meu cap está ben asserenat. 

M'he de mirar la roba que em posaré a la maleta, de fet el més important ja ho he anat fent, tinc els $ i les lents de contacte per 6 mesos... :-p

He trobat un camí que potser, com altres vegades no será el correcte, però alguna cosa em diu que ho he de fer. Com diuen els castellans " tengo la corazonada" que aquesta vegada trobaré el que busco. 

De totes les coses que he fet, totes les feines, tots els viatges, totes les persones que he conegut n'he tret alguna cosa positiva... i d'aquesta més!

Aprofito cada moment, cada minut que estic aquí per assaborir la pluja que cau, la companyia que no tindré, i els plaers culinaris més deliciosos del món, les amistats, i els sopars de sobretaula amb la colla...

Diumenge obriré les ales i creuaré el toll!

Fins aviat!!

Arriba el Capitá Planeta.

Fa dies que no escric, més que res, perquè penso que no tinc gran cosa a dir. 

Des de fa un mes cap aquí m'han passat mil histories pel cap. Totes amb el mateix objectiu. 

Encarar-me a fer alguna cosa que m'ompli, que m'agradi, i sobretot, llegir llibres que m'ajudin a païr que el món, per molt que vulgui, no es com abans. 

M'agraden els padrins, m'agrada escoltar-los i que encara plantin enciams a l'hort.

Passejar prop de la via del tren amb l'olor del panís recent cosetxat.

Caminar mentre s'amaga el sol, si cal que em cremi la retina, per veure els últims rajos. 

M'agrada recollir pinyes de panís esmijanades per esgrunar-les. 

En arribar a casa fer coques de vidre per berenar, tot recordant com jugavem cada tarda a la plaçeta de davant de casa de la padrina, fa anys, mentre ella ens preparava el berenar. 

Alguna vegada jugavem a ser el Capità Planeta i els seus amics. (Foc, Terra, Aigua... amb la unió dels nostres poders, arriba el Capitá Planeta...així començava la cançó)

El taraná de la vida segueix el ritme que li donem, una vegada som Foc, una altra temporada Aigua i també Terra.

Després de donar dos passes endarrera, per assaborir la naturalitat i la terra d'un poble com es Fondarella, ara prendré la cerrereta i en donaré 4, 5 o 6 endavant per agafar revolada. 

Fins aviat!

Tarragona m'esborrona i Catalunya en general!

Després d'una setmana a casa dels pares després de l'aventura per Cardiff ja torno a tenir ganes d'activar-me de nou. M'agradaria trobar una feina, uns ingressos, una rutina per petita que sigui que em deixi tenir una mica de llibertat. Si mes no, viure a un piset amb la persona amb qui vull viure-hi. 

Carregats de currículums, vam enfilar al Camp de Tarragona i vam deixar currículums a força llocs interessants, entre ells una botigueta de delicatessen al carrer major de Tarragona. 

Em va agradar molt i era un lloc dels meus preferits, pensava que estaria bé treballar allà. El lloc, la feina...

Dos dies més tard em truca un noi dient-me que l'interessava per treballar a aquell lloc. Vaig estar molt contenta. D'entrada ja em va dir que seria mitja jornada, però per dins vaig pensar que mitja d'aquí més mitja d'un altre lloc, jornada completa!

Avui arribo a la botigueta, em presento i em diu: Encantado, cuentame tu vida. 

Mostro els meus encants, especifico, li dic que he treballat a una botigueta semblant, he estat en moltes ocasions de cara al públic, tinc bon tracte... bla bla bla...

Ell em comença a dir les condicions de la feina: 

1) Una setmana de formació entre Tarragona i Reus. ( no remunerada)

2) Treballaria dimecres sencer a la botiga de Reus, dijous sencer a la botiga de Tarragona, divendres a la tarda a Tarragona, dissabte sencer a Reus i diumenge matí (dos al mes) a Tarragona.

3) El transport no el paguem.

Pintava una mica grisa la cosa... però no he dit res. 

Ell mateix després d'alguns somriures i algunes bromes com per exemple que m'assemblava a la Laura Pausini m'ha dit que aquest matí em trucaria si fos l'escollida.

A mitja tarda em truca molt alegre, i em diu que, efectivament soc l'escollida...aghhh!! 

I jo li he dit que tururut viola. 

Per una banda penso, hi ha algú que acceptará això?

I per una altra, penso, Núria, pels temps que corren potser no et caldria ser tant sibarita. 

Mentre pugui ser-ho, ho seré!

Return

"Que una o altra ens en passara" acaba l'entrada anterior.
Mare de Déu, si ens en han passat! I grosses!

Resulta que la feina es presentava com a normal, durant la setmana feineta per anar fent i el cap de setmana més. Això tothom ho pot entendre.
El que passa es que quan començes a tenir companys de feina que més que ajudar-te et posen dificultats, la feina no es fa tant agradable.
Quan sents al "hijo de papá" dirigint-se al personal que treballa per ell amb paraules com "Bastard" tampoc es gaire agradable que diguem.

Quan començem un diumenge a les 11 i acabes a les 18:00 sense menjar un rosegó de pa i havent servit potser 80 o 90 comensals tampoc es agradable.

Simplement no voliem aquest tracte i vam agafar el portante i vam marxar.
Res més. Ras i curt us ho he explicat.

Au, la proxima entrada será millor!
PETÓ